It’s necessary, but it’s not enough
[el think tank Open Democracy me pidió como representante de Deba-t.org un artículo sobre la #spanishrevolution. ¡Aquí va!]
“We must move from a representative democracy to a more participatory one, which will involve new ways of getting people involved in the management of public affairs. In this context, given the crisis of political involvement, we insist that participatory youth associations are a corrective tool”, said Eduard Vallory, president of Graduate School of Economics from Barcelona, in “Participation in Associations Leads to Political Involvement” (Fundació Escolta Josep Carol; 2003).
Dr. Vallory argues that it is necessary, but not sufficient, the participation through associations to generate, almost automatically, a crucial political implication to be channeled, more than ever before, away from traditional ways of participation. The action of political parties, especially in Spain, where the electoral system does not encourage relationships between the elected and the electors, it’s been shown clear signs asking for a change in the way our democracy works.
Two months after and with the perspective given by time, we can conclude that the #spanishrevolution is the first step taken by the people towards a better democracy, on which spanish political parties should be willing to build the foundations of a new democracy. If it is necessary the refound of capitalism, as Sarkozy said, it will be necessary to recast the essence of liberal democracy too.
In this regard, a famous Spanish professor said that “there is nothing more revolutionary than a Democrat,” which is especially timely when you consider that globalization -or at least the process of European construction- which requires States to transfer powers to a more technocratic group than a democratic one or be led by the air of the so-called financial markets.
Beyond the hours spend by the 15M assemblies speaking of things that most readers may not care or generate some reluctance, the fact is that the Centre for Sociological Research in a recent survey revealed that 70% of the spaniards are sympathetic with the root-demands of the Movement. Though the legitimacy of who is elected by the ballot can not be replaced or challenged in a belligerent way, the social movements gain legitimacy according to the complicity that society provides to them. And interestingly, the political response -beyond the statements- contains more obvious symptoms in Barcelona and in the Catalan regional government than in Madrid, the birthplace of the protest and with more mature activism than in Barcelona.
In fact, Catalonia is the only region of Spain without its own electoral law and both the ruling party and the main opposition party (National Party and Social Democrat Party, respectively) have been put to work on an electoral law that was never made after 30 years. This week a Social Democrat member of the catalan Parliament told us that he had no doubt that it is the result of 15M and their demands, among which was an electoral law that would bring closer citizenship and politics. “They have had 30 years and now they have no excuses”, he says, which agrees with the views of different scholars consulted along with some mass media as La Vanguardia (the conservative catalan newspaper par excellence).
Yet, obviously, the electoral law is like the participation in associations in a democratic system, necessary but not sufficient. In fact, it is also interesting to note, as well, the role of El Periodico de Catalunya (a progressivist newspaper made in Barcelona) has proposed to make public debates, published after in its pages, about how to refound democracy and generate a debate on the need to adapt our institutions to the rhythm that moves society.
Is there going back?
El futur depen també de tu
Després de la caiguda de Lehman Brothers s’ens va prometre que passarien coses, es va arribar a parlar de la refundació del capitalisme, es va dir que la política no permetria durant més temps que hi hagués determinades dinàmiques on els mercats tinguessin condicionada l’essència de la democràcia, però no… Com diu l’Iñaki Gabilondo, després de tot això “la política es va acomodar” i allò anormal es va tornar normal.
A Barcelona, a Catalunya i a Espanya, a l’evident i tan recorrent crisi econòmica, hi podem afegir, la crisi de valors, la crisi de la pròpia democràcia, la crisi del nostre sistema educatiu o, fins i tot, la crisi social. De moment, pel que fa a aquesta última qüestió, només tenim alguns símptomes que, en el fons, estan lligats amb tots els altres elements que acentuen el punt d’inflexió que viu Occident.
El Moviment del 15M és una raonable resposta davant el difús horitzó que veuen tantes persones, especialment joves. S’ha sumat la crisi personal de cadascú, relacionada, en part, amb la situació econòmica de tantes famílies al nostre país i a la nostra ciutat, amb la crisi col.lectiva del nostre sistema institucional, conseqüència d’una banda, de la manca de valors amb la que alguns l’han gestionat i, d’altra banda, delsegrest que les institucions veuen protagonitzat, especialment, per determinats actors del món financer.
Davant aquesta situació, la indignació és necessària, però no suficient. Aquells que tenen la capacitat de tangibilitzar el canvi que demanen, de vegades amb un discurs inconcret, haurien d’entendre que és responsabilitat seva, amb l’ajuda d’agents externs de la societat civil articulada, repensar quin és el món que volem deixar com herència i quin marc institucional ha de servir de paràmetre per la convivència d’un país, un continent, o un món, que està per reinventar.
La indignació ha d’anar acompanyada de compromís, diu el mateix Stéphane Hessel. I, en aquesta línia, com diu Joan Fusté, “la política te la fas o te la fan”. És a dir, la política s’ha d’entendre com la fórmula que hom pot fer servir per ser part del canvi social… Si avui la Unió Europa és més tecnocràtica que democràtica; si avui Barcelona té un servei de recollida d’escombraries; o si avui hi ha hospitals públics a Catalunya; és perquè hi ha tota una acció política al darrere. I aquesta depen de tots.
Les fórmules més habituals de participació política haurien d’anar complementades per uns moviments socials que, si més no, poden arribar a condicionar i donar respostes a l’acció necessària, i en aquest cas insuficient, dels partits. No es tracta de substituir, en absolut, la democràcia representativa, sinó que es tracta de donar sortida, i reconèixer com a vàlids en el debat polític, a actors com podem ser Ciutadans pel Canvi, Acció per la Democràcia, o la pròpia Democracia Real Ya, una de les plataformes inspiradores del 15M.
La democràcia està formada per un conjunt d’actors, els ciutadans, que en essència són actors polítics. L’associacionisme, l’articulació, per tant, d’aquests ciutadans que esdevé en moviments socials, és imprescindible a l’hora de garantir una bona salut del nostre sistema. El nostre compromís, que comença en el moment d’anar a votar, hauria d’anar seguit d’un interès pel nostre entorn que superi tota lògica individualista.
L’Alba, una amiga que hom voldria tenir com a germà, ho fa des del camp de la cooperació; la Clara, una altre amiga, que tot home voldria com a mare dels seus fills, ho fa com a periodista; el Roger, el fill que tota mare voldria tenir; ho fa com a diputat al Parlament de Catalunya; o el Gerard, la parella ideal, que ho fa des de la poca experimentada industria del pensament…
El meu entorn, tot gent jove, lluny de desesperar-se i des de camps molt diferents, volen reconstruir, i millorar ni que sigui una mica, el món que està per construir. Les realitats es creen i els horitzons, si són difusos, s’han de canviar… O resignar-nos i tornar allà d’on vam venir.
